Fer Falla és una activitat quimèrica, sisìfica i plena de proves…
Volem fer falla. Un joc quimèric.
Fes click en la image per descobrir el nostre llibret jugat:

Ací vos presente les colaboracions pel llibret virtual d’enguany:

De quimeres i realitats
Jesús Peris Llorca

La quimera era un monstre mitològic. Deien que tenia cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i que, a més, treia foc per la boca. Un ésser tan improbable va fer que s’acabara per anomerar «quimera» a qualsevol cosa impossible. Per exemple els jaciments d’or que excitaven la imaginació dels aventurers. La seua recerca febril va quedar immortalitzada en l’inoblidable pel.lícula de Charles Chaplin, La quimera de l’or. La immensa majoria d’ells mai es feren rics i en algunes ocasions trobaren la mort.
Els drets dels xiquets no haurien de ser mai una quimera, diu la nostra falla infantil. Els drets dels més febles no haurien d’ésser-ho, perquè si ho són, si no són possibles, el futur no serà més que la prolongació degradada del present. I el futur és eixa regió on habiten les esperances. I l’esperancse no són quimeres, perquè només se sostenen si són, almenys en alguna mesura possibles.
I els drets dels xiquets, i la resta dels drets bàsics, com el dret a la vivenda, com el dret a la dignitat i al treball just, i a ser reconegut i tractat com una persona, han de ser una esperança a l’abast. Perquè no depen de l’atzar, ni del destí, ni de la natura. Depen de tots i cadascun de nosaltres, de la nostra capacitat de fer-los possibles constituint societats justes on les prioritats siguen les persones. El mercat, la prima de risc, els índex macroeconòmics: això són quimeres que, no tenen existència física, però llancen foc per la boca i ens cremen a tots. Són màscares evanescents per ocultar la injustícia social, l’acumulació desmedida de riquesa, la desigualtat.
I de vegades creiem que no són quimeres coses intangibles, que es basen en una mena de deliri col.lectiu: tindre l’últim model de Iphone, per exemple. Hi ha qui fa cues per tindre qualsevol gadget electrònic abans que ningú: la llei de l’oferta i la demanda de marques, que sosté el fluxe del mercat i recondueix el capital en circulació cap a les mans que l’acumulen… T’imagines que Apple, o Android, trauen el seu últim model i ningú el compra? A que no? Això sí és una quimera. Els consumidors tenim el poder, però és un poder difús. I en realitat volem comprar el que ens venen. I comprem significat, distinció. Comprem aire. Comprem estàtus, individualitat. Creiem que la individualitat naix d’eleccions de consum. Hem oblidat la conjugació del verb ser, perquè l’hem confos amb «consumir». I, malgrat tot, eixa docilitat cap a les tendències del mercat és pura quimera. Comprem animals amb cap de lleó i cos de cabra: comprem impossibles. I per això mai podem parar. Només quan no tenim res i la roda ens llança fora de la circulació. I el nostre diners, i la nostra força i la nostra esperança han anat, gota en el mar, a engrossar eixes comptes de resultats, potser a dormir plàcidament en comptes clandestins en Suissa…
Quimeres que no haurien de ser i quimeres que ho són sense que ens adonem. Quimeres per tot arreu. I en mig del tot, quan toteés mou i tot el que es sòlid es desvaneix en l’aire, malgrat tot, la falla persisteix. Tot passa en les nostres vides i la falla queda. Amb la seua proposta de sociabilitat tradicional, que resulta ser més actual que mai en temps de crisi. Amb aquesta condició permanent de lloc al que tornar. Amb aquesta sensació de que passe el que passe fora, en la falla sóc jo, un entre tants, un entre amics, que sabem les coses que ens han anat passant, i ens recolzem, inclús en silenci, i ens fem càrrec. I compartim records. I absències. I l’escalfor de la flama. I la consciència de no ser res si no s’és poble, com va dir un home molt savi.
La falla és un somni compartit, però no una quimera. És una realitat sòlida. El cabiró que sura mentre tot s’enfonsa i al que s’agarrem i, aleshores, surem nosaltres i podem amb tot. El lloc on ser: on ser encara. On persistir, i trobar-se, i saber qui se és. I ser en companyia. Una quimera real i compartida que llança foc cada deneu de març. I mirem junts cada any com tot es crema, però és la mirada, el grup que la mira -i la remor, que va dir un altre savi- el que, malgrat tot, persisteix.

Em Quedava per dir….

Maria de las Mercedes Pomer Ballester

L´any passat, em fou otorgat el “Bunyol d´Or amb Fulles de LLorer I Brillants”.
Quan el vaig arreplegar, a l´acte oficial que en fa la Junta Central Fallera, jo em trobava molt contenta.
Però quan va aplegar el moment posterior, la vesprada de l´Estoreta, de replegar-ho a la Falla, i de pujar a l´escenari, tot va canviar de sobte. Ja no estava “molt contenta” només, sino amb un sentiment diferent, més fondo, que no sé com expressar fàcilment.
Començà a assaltar- me tot un seguit d´emocions, records, alegries, penes, anècdotes…
M´en recorde de quan era xicoteta, com a espectadora infantil de l´acte, de molts moments entranyables; en particular quan el “tio” Manolo Calap en donava el seu emotiu i sentit (sempre) discurs final.
Jo pensava, aleshores: Qué importants son estes persones que n´hi ha dalt de l´escenari! I qué poc “important” – en el sentit infantil de l´expressió – em sent jo ara.
Pero, a la nostra falla, ningú és “important” però, al mateix temps, TOTS ho som. Cadascú col.labora en la mesura de les seues possibilitats; encara que sempre de tot cor.
En acabant l´entrega de recompenses, mamprengueren a parlar les altres falleres recompensades:

“Jo estic ací perquè els meus pares m´apuntaren”…”Ja eren fallers quan jo vaig nàixer”, etc…
En eixos moments…Clar que t´en recordes dels teus pares! …I més encara si ja no estan entre nosaltres.
Gràcies papà, per deixar-me ser fallera! I, sobre tot, Fallera Major d´ESTA Falla !
Com m´agradaria que estigueres sentat ahí, a la vora de la mamà!
I, amb tal càrrega de sentiments, m´aplegà el moment de parlar.
Quins nervis! Em tremolava la véu.
Vullguera haver dit tantes coses! Donar les gràcies a tanta gent, que s´em va passar per alt contar perquè estic en esta Falla.
Hauria d´haver mencionat, i també agraït, a aquella persona que em va apuntar a la Falla.
Curiosament, no foren els meus pares, sino el “tio Gori”.
Resulta que, veritablement, el “tio Gori” era realment un familiar: un oncle polític de mon pare, i, a més, un dels seus millors amics.
Un dia, li va dir a mon pare:
“Enrique: he apuntat a la teua filla a la meua Falla”. I mon pare li va respondre:
“No sé perquè ho has fet! No tenim que anar ahí per a res. A mi tot aixó no m´agrada”.
Però tots sabem, al remat, com va quedar la cosa!

A la fí, aplegó el dia d´anar a la falla.
Mon pare entrà amb mi als braços, i li´n va preguntar a algú:
“Que no està ací “Gori”?”
“Ací no n´hi ha cap Gori!”
“S´haurem enganyat de Falla?”
A llavors, mon pare decideix canviar d´interlocutor:
“Escolte, coneix vosté a “Gori”?
“Quí és eixe Gori?”
I, en això, el “Tio Gori”, que apareéis per la porta.
“Xe! Gori! Ací no et coneix ningú!”.
El “Tio Gori” mamprengué a riure i, en acabant, contestà:
“Només em diuen “Gori” al poble! I de malnom! Ací soc Salvador Calabuig! (Enrique i ell eren tots dos del mateix lloc: Algar de Palància).
Aleshores, mon pare no s´imaginava, ni de lluny, que ací en trobaria tants bons amics! I, en particular, un tal Mateuet.
I tant fou el carinyo que mon pare li va agafar a la falla, que en 1973 va rebre un homenatge per bon col.laborador. Però, tot i això, encara insistia: “Si a mi no em va açó de ser faller!”.
A les meues primeres ofrenes , jo sempre anava de la mà de mon “Tio Gori”.

Ma mare diu que la primera ofrena a la que vaig anar, que ella no l´oblidaria mai!
Pense que va ser l´últim any que les comissions entraren dins de la Basílica.
Tot va anar tan emotiu i tan bé com de costum, però, en eixir ja cap a fora, mon “Tio Gori” se n´adonà que jo ja no estava al seu costat!
En aplegant on esperaven els meus pares, “Tio Gori” pregunta:
“Què no està amb vosaltres, la xiqueta?”
“No. No l´hem vista eixir! Però si la portaves tú de la maneta!”.
“Però a l´entrada s´ha soltat! …Tranquils! Que en esta Falla, MAI s´ens ha perdut cap xiquet!. Au amb la comissió, que ja veureu com n´hi ha algú que la duga!”.
I efectivament: vaig aplegar al casal agafadeta del pal de l´estandart, acompanyant al “palas”.
Moltes històries que contar! Veritat?. Cadascú podria escriure el seu propi llibre particular d´ “Històries de la Falla”.
Mire ara ma mare, que està assentada entre els fallers…
Salvador Calabuig també hauria de estar assentat a la vora de ma mare!
Segur que està amb mon pare, mirant ara l´acte “per un foradet del cel”
I segur també que, quan em va apuntar a la Falla, ni de lluny es pensava que, un dia, aplegarien a donar – me el Bunyol d´Or amb Fulles de LLorer i Brillants!.

Poderosos Congelats
Juan Luis Benito

N ´hi ha un famós  programa de tel.levisió, conegut pel seu eclecticisme temàtic, al qual igual es parla d´OVNIs, com es poden veure curiosos reportatges d´investigacions paranormals. I encara s´en toquen més temàtiques pol.lèmiques.

Eclèctic si ,però, amb un denominador comú d´intentar anar més enllà del fil prim que separa la ciencia actual d`allò encara poc investigat, desconegut i misteriós.

Dins del mateix programa, son també afamats els debats entre partidaris i detractors de les corrents més estrictament empiristes; i aquells que, per contra, opinen que no només es posible que siga “real” allò que la ciencia puga demostrar tangiblement; si més no també n´hi ha espai per a la raó o la fe.

Quina llàstima que aquest programa, tan atrevit, romanga arraconat en un horari tan tardà com el que en té actualment!  Sempre més tard de les onze o dotze de la nit de diumenge! I clar: és molt fácil caure “torrat”!

Però, aquella matinada de diumenge, el debat de torn em va deixar amb els ulls oberts com a plats!

El dit debat  anava del següent:  en principi es tractava de valorar les posibilitats de que l´ésser humà, no només puguera viure cada vegada més temps, sinò  amb més qualitat de vida fins el final.  La qual cosa és hui dia un fet constatable, crisis a banda (al menys a l´egocèntric Primer Món).

La cosa es va ficar més seriosa quan, en una espècie de segon part, un dels tertulians posà damunt la taula la possibilitat real de que, a falta de poder aconseguir l´inmortalitat física de l´ésser humà (la gran quimera entre quimeres de l´humanitat!), era ja prou posible, tecnicament, criogenitzar material genètic d´un individu “x” o, fins i tot el cos sencer d´eixa persona. I tot amb la clara intenció d´aguaitar i esperar, anys, segles…Fins que s´ haja assolit un grau tan el.levat de desenvolupament tecnològic que es puga, literalment, tornar a la vida a eixa persona “X”. Per a entendre´ns: com el que fica al congelador l´arròs del diumenge, pensant-ne que, al cap d´un mes, puguera estar igual de bó.

Pero clar! Tot no podia ser tan bonic!

Segons quedava ben palés al debat, l´invent no estava a l´abast del conjunt de l´humanitat . Per a res! El tractament “congelador” de marres  costava un pastó. i només s`el podien permetre els habituals en estos casos:

magnates dels hidrocarburs o les tel.lecomunicacions, megaexplotadors de matèries primeres,, multimilionaris més o menys excèntrics, dictadors amb comptes abultats arreu del món… i  algú que altre fámós molt forrat!

Pero tota esta “gentola”, de què van? Què no n´hi ha prou amb aprofitar –se de mitja Humanitat – o  d´enganyar a l´altra mitja?. Que no n´hi ha prou amb servir- se, discreccionalment, dels recursos naturals a conveniencia pròpia?

No en te prou, l´Humanitat actual, amb les malandances egocèntriques, i les megalomanies de tots aquestos personatges i els seus acòlits, econòmics i pol.lítics, com per a  intentar “resucitar – los”,  i que puguen  tornar a la càrrega, una altra vegada? .

Evidentment, el món, el mateix ara que d´ací a uns centenars o milers d´anys, no seria igual sense ells. És clar que no! Pero no en el sentit què ells vullgueren:  considerar-se absolutament imprescindibles i, aleshores, quan no estiguen ací, regressar; sino en una altra direcció: qualsevol Humanitat funcionaria igual o millor sense personatges així. Sense dubte!.

Si aquest tall d`egòlatres es pararen un poc a pensar, quant de bó en resultaria, per al conjunt de l´Humanitat, si tots eixos esforços econòmics,  destinats a pagar quimeres personals  d´inmortalitat, foren emprats per a d´altres finalitats més altruïstes, com l´investigació d´enfermetats pandèmiques, el finançament de projectes sostenibles al Tercer Món, etc.

D´aquesta manera, quan es aplegara la seua hora, com a tot el món, és ben segur que se n´anirien molt més  tranquils de conciència – si és que en tenen cap – que pensant- ne, com ara, que és millor no anar-se´n ( Els va de categoría per ací), o tornar -ne ben aviat! . Per si de cas hagueren de rendir comptes a un hipotètic  més enllà.

Anem a aprofitar la ciencia, per favor, per al que està pensada: l´avanç sostenible i raonable de l´Humanitat en conjunt, i fora malbaratarla en quimeres absurdes.  I quant ens “toque”, passe el que passe després, que almenys ens deixen descansar en pau!.